Per Jaume Buigues i Vila
El plantejament
general del treball que ara ens ocupa no és altre que l'estudi del fenomen
anomenat contrabandisme, una manifestació social que ve propiciada per unes
mesures fiscals proteccionistes i una ideologia governamental autàrquica que no
volia anar més enllà d’una autosuficiència empobridora de l’estat que
governava.
El marc cronològic
d’aquesta petita recerca s’emmarca entre les acaballes de la pirateria
mediterrània del segle XVIII i les primeres dècades del segle XX, quan es dona
inici a l’estraperlisme, sobre un marc geogràfic d’allò més idoni per a dur-lo
endavant: la Marina Alta.
Amb aquest escodriny
a la vida quotidiana dels nostres avantpassats volem obrir una finestra a la
curiositat pel coneixement de la història contemporània, centrat en un tema que
pot resultar molt vàlid per als estudiants de secundària i també de
batxillerat, al mateix temps que donem resposta a preguntes com: què és el
contraban?, qui el practica i per què?, què eren les bumberotes i per
què apareixen? quan i per què es produeix el contrabandisme?, qui s’encarregava
de la vigilància i persecució del contraban?, quins mitjans de transport es
feien servir?, quins gèneres i matèries eren motiu de contraban? I sobre tot
quin era el marc geogràfic sobre el qual es desenvolupava aquest afer de què
ara en parlem.
Introducció a les causes del contrabandisme
Les dures
condicions de la vida quotidiana (que en alguns casos abocaren la població de
la nostra comarca al bandolerisme o a l’emigració al nord d’Àfrica, o a l’Amèrica
hispana, o als Estat Units o a un lloc no tan llunya com és Cabo de Palos[1]), la manca de recursos
econòmics de la població en general, l’afany d’enriquiment de certs estaments
socials, l’inexistent subministrament de determinades mercaderies per les vies
legals i les creades necessitats de consum d’aquells articles per part de la
societat que ara es convertia en demandant, han fet que al llarg de la
història, certs grups benestants de la societat comarcal[2], amb recursos econòmics
suficients, com per ser capaços d’invertir grans sumes en la importació
clandestina de tota mena de gèneres, i amb l’exercici de l’abús sobre aquelles
persones que sofrien la penúria econòmica del moment, necessitades de guanyar
diners per traure la seua família endavant, i que romanien disposades a
introduir, transportar i distribuir els productes que calgueren sense fer
preguntes, propiciaren des de temps llunyans el contrabandisme. Uns i altres,
rics i pobres, se’n carregaren del proveïment il·lícit de determinats gèneres
al conjunt de la societat de la qual en formaven part, i a això sempre al marge
de la llei, en alguns casos amb la pròpia complicitat de qui havia de vetllar
per l’ordre establert, i tot per una raó tan simple com era la d’apaivagar la
gana, matar la fam i el benefici econòmic que se’n treia en poc temps.
Per
esquematitzar direm que l’organigrama del contraban, com a organització clandestina,
estava estructurada per diversos elements: primer que res, les persones
encarregades de la introducció i comercialització dels gèneres; després
aquelles qui s’encarregaven de la vigilància i protecció de les primeres: les bumberotes,
i finalment les que aportaven importants sumes de capital, avui difícilment
estimables, per realitzar les importacions, sense les quals no hagués estat
possible el negoci fraudulent.
El contraban i les bumberotes
Per tal de definir el
contraban, hem de començar dient que, no és altra cosa que la importació, i
també l’exportació, de determinats articles sense passar-los per la duana, una
transgressió de la llei que es du a cap en traficar amb gèneres prohibits o que
l’estat té el monopoli sobre la seua distribució, com per exemple el tabac. En
relació amb les persones que practicaven aquesta infracció administrativa, que
us pot semblar tan simple, si eren enxampades amb les mans en la massa, queia
sobre elles el pes de la llei que en els casos menors suposava la multa i el
comís de les mercaderies i en els majors acabaven els contrabandistes en la
presó.
El
terme contraban ve, etimològicament, de la unió dels mots contra i ban
(edicte, llei),la qual cosa significa que, aquella persona que el practica, va
contra els interessos de qui emet les lleis, açò és contra l’estat i el seu
braç executor, el fisc.
En
la majoria de casos, les persones senzilles, veien aquesta activitat delictiva
com una cosa que no feia mal a la societat i, fins i tot, no ho trobava
malament, especialment quan es tractava de la introducció d’algun tipus de
gènere de difícil o impossible adquisició, com per exemple algun medicament com
serà el cas de la penicil·lina[3] impossible d’adquirir a
les farmàcies durant els anys de la postguerra civil, tot i que la introducció
d’aquest gènere no siga pròpiament contraban sinó un altre fenomen propi del
segle XX que és l’estraperlo del qual en parlarem al final de l’article.
Els
contrabandistes per tal d’aplanar el camí en la introducció dels seus productes
feien ús d’allò que anomenaven les bumberotes, qui amb gran eficiència
els lliuraven de curiosos i especialment del braç de la llei, d’aquells qui
s’encarregaven de la vigilància i persecució del contraban i els
contrabandistes: les forcés militars de l’estat: els soldats de costa.
Davant
la poca eficiència de l’exercit en la contenció del contrabandisme litoral,
l’estat va crear, l’any 1829 per al control duaner de les costes i fronteres i
la repressió del contraban, el cos de Carrabiners de costes i fronteres,
institució que va estar reorganitzada el 1847, després de la creació de la Guàrdia
Civil, sota el nom de Cos de Carrabiners reials. Aquesta força de
l’estat va ser dissolta en acabar la guerra civil de 1936-39, per una part
perquè van romandre fidels al govern de la II República i per altra per la
duplicació de funcions amb la Guàrdia Civil, ja que aquesta força
seria la que, a partir de 1940 s’encarregaria del control de les costes i la
persecució del contraban.
Tornant
a les bumberotes o burumbotes hem de clarificar que no eren altra cosa que
persones disfressades amb un llençol blanc al damunt, al mode de la coneguda
representació de la figura del fantasma. Aquest simulacre d’espectres
s’apareixien de nit per diversos indrets del terme o en les proximitats de les
poblacions, per tal d’evitar la circulació de persones i cridar l’atenció dels
carrabiners.
Per
regla general, quan es volia despistar els carrabiners, les bumberotes
apareixien just a l’indret contrari d’aquell per on s’havia d’introduir el
contraban, per exemple: al municipi de Teulada, si apareixien bumberotes pel
camí de l’Andragó, el contraban entrava per la Cala (de Llebeig), i si el que
es volia era que no circularen les persones per algun indret determinat, una
vegada emmagatzemada la mercaderia en un amagatall secret, la bumberota
s’apareixia en un punt estratègic del camí, per on s’havia de traginar el
gènere i espantava els transeünts, en paratges com el garrofer de les Comes a la vora del camí de la Mar[4],
l’olivera de Benarrisc, a la vora del camí de Benimarco, a la Casa de la Por,
etc. llocs on tenien sempre garantida la fugida. De vegades, les
bumberotes s’acompanyaven d’un fanalet per donar-li un to de luminiscència a la
figura que pretenia provocar encara més esglai.
L’aparició
de bumberotes, en origen, solament es produïa quan s’havia d’entrar o fer
circular el contraban, per provocar espant entre els vianants que es trobaven
amb les fantasmagòriques figures, conseqüentment. Més modernament, la bumberota
s’ha utilitzat per espantar algun que altre pretendent a nuvi, a qui, quan
anava caminant a festejar a alguna caseta del terme, a visitar la xica que
volia fóra la seua muller, li eixia a l’encontre una bumberota per astorar-lo i
fer-lo desistir del festeig i aleshores l’altre competidor, el que havia
propiciat l’aparició de l’espectral figura, aprofitava l’avinentesa per
presentar-se ell a festejar i llevar-li la núvia a l’altre contrincant.
De
l’aparició de bumberotes per espantar nuvis en tenim constància fins els anys
de la postguerra, dècada dels cinquanta inclosa, una època que coincideix amb
la de l’estraperlo i que no està tan llunyana dels nostres dies.
Quan i per què es produeix el contrabandisme?
El contraban a les
terres de la Marina, sota la perspectiva moderna d’aquest fenomen econòmic al
marge de a llei, s’inicia ja al segle XVIII, es consolida durant el segle XIX i
conclou cap a la primera meitat del segle XX, tot i que avui continue
practicant-se amb uns altres gèneres i finalitats, com és el cas dels
estupefaents i altres materials que atempten contra la salut pública i són
considerats il·legals, però que res tenen a veure amb les mercaderies del tema
que nosaltres tractem.
Durant el segle XIX,
excepte en curts períodes de temps influïts pels consells d’alguns economistes
partidaris del lliurecanvisme, la legislació proteccionista, dels governs
conservadors, va afavorir el comerç clandestí de productes que tenien vedada la
seua lliure comercialització. Els governants espanyols seguiren una política
dirigida cap a la defensa dels productes propis dels territoris sota el seu
domini, davant la competència d’aquells altres que provenien de l’estranger.
Una política conservadora, o millor diguem-ne proteccionista, que mitjançant la
regulació de les importacions, amb elevats aranzels i una legislació que
prohibia l’entrada de determinats gèneres, vedava l’accés a mercaderies que
eren susceptibles de ser comercialitzades fraudulentament perquè eren
desitjades o necessitades pels consumidors d’aleshores. Per contra, durant els
períodes de govern liberal i d’ideologia lliurecanvista, s’hi reduïen les
traves duaneres a la introducció de mercaderies vedades, i immediatament
disminuïa l’activitat contrabandista.
Contràriament al
pensament conservador proteccionista, el talant general del poble del carrer
(dels valencians que des de 1707 es regien per les lleis castellanes “por justo derecho de
conquista”) era un altre,
especialment el de les gents dels municipis litorals receptors tradicionals de
l’ancestral comerç de més enllà de la mar, i exportadors dels productes
produïts a les seues terres. Les persones dels municipis costaners, romanien
obertes al lliure canvi, a la comercialització de tot allò que ells elaboraven,
com a font d’ingressos familiar, sense ganes de passar-ho per la duana, si no
era menester. Des de sempre, les terres de la Marina havien estat lloc de comerç
i exportació de productes, però serà a partir del segle XVIII i especialment
durant el XIX, quan la pansa s’hi convertirà en la reina de les exportacions i
el nostre litoral en punt de pas d’un important trànsit de vaixells relacionats
amb els centres de comerç de les rutes marítimes mediterrànies entre Marsella,
Orà, Tànger i Gibraltar, i les naus que transporten la pansa als ports
britànics i nòrdics.
El marc geogràfic del contraban a la Marina Alta
El contraban és un fenomen generalitzat al
llarg de tota la costa del territori del nostre àmbit cultural[5] i també de qualsevol espai
de frontera d’arreu del món. Però les peculiaritats del litoral de penya-segats
i cales de la comarca de la Marina, el fa d’allò més idoni per a l’habilitació
d’amagatalls on esperar al seu recer l’arribada d’embarcacions carregades de
matèries prohibides.
La costa de la
comarca de la Marina Alta s’ha caracteritzat i es caracteritza, en alguns dels
seus trams, per la completa despoblació, i els seus espadats i penya-segats de
difícil accessibilitat, saltejats de petites cales, punt final de barrancs de
curt recorregut i forta pendent, la converteixen en lloc ideal per al refugi i
abric d’embarcacions, que aprofitaven aquests indrets, des d’un temps que es
perd en la memòria dels segles, per a la introducció de productes que tenien
vedada la seua comercialització legal en el nostre territori.
Per tal que sigueu conscients del fet que,
estem parlant d’un territori de frontera amb una primera línia de costa
despoblada, saltejada de cales i torres de guaita per a la defensa contra la
pirateria i de rebot contra la introducció de contraban, i que veieu com n’eren
de conscients els contemporanis dels esdeveniments, us presentem una sèrie de
fragments de texts (n’hi ha més) d’autors dels segles XVIII i XIX, que us
ajudaran a entendre millor el fenomen de què parlem:
Josef Joaquin Castelló[6], en la
seua obra manuscrita Descripció del Reino de Valencia por Corregimientos,
ens fa una descripció del litoral de les terres de la Marina, ca. 1783, un
territori despoblat i únicament ocupat per les torres i castells que el
guarden, d’aquella descripció tot seguit us reproduïm un fragment:
... A los lados de los Hifaques
se forman dos puertecillos bastante seguros, el uno a la parte de poniente
llamado del Rincón, y el otro a la de levante que llaman Gallicant, en cuio
parage hai una almadraba en que se cogían en otros tiempos muchos atunes; y una
famosas salinas. A media legua de este peñon se halla el castillo de Moraira,
quedando a la mitad de camino el cabo Blanco donde hai un buen puertecillo que
llaman de Moraira. Síguese a otra media legua la Torre del Descubridor; y aquí
está el célebre cabo o promontorio que losantiguos llamaron Ferraria, y
nosotros conocemos por el cabo Martín, el qual dividía los dos senos Sucronense
e Ilicitano. Compónese este cabo de otros cinco, que son otros tantos montes
que se avanzan en el mar; los nombres que les han dado nuestros marineros son
comenzando por el de más occidental, el cabo de la Nave, el del Emperador, el
de la Higuera, el cabo Negro y el Prim o Delgado; y en este último hai una
torre que lleva el nombre del cabo. Siguese el castillo de San Martín o de
Xabea; luego el cabo y torre de San Antón; la torre del Agua dulce o del
arenal, y más allá como una legua la ciudad de Dénia...
D’aquest mateix espai Sebastián de Miñano[7], en el
seu Diccionario Geográfico
estadístico de España y Portugal publicat el 1826, fa
una detallada descripció del litoral valencià (seguint el camí contrari al de
Josef J. Castelló, açò és de nord a sud) en què, com a curiositat, relaciona el
nombre d’embarcacions que s’hi poden refugiar en cada cala i racó de la costa,
d’açò mateix també en parla Madoz i Tofiño[8]. Aquí us
presentem un fragment de l’esmentat text, referit a les costes de la Marina:
... La torre de la Granadella
está situada en el cabo del Morro de la Chapa; su figura es de una herradura;
dista de la de Moraira media legua en cuyo transito se encuentra la cala de la
Branca en que pueden abrigarse embarcaciones sin ser vistas de las torres
colaterales. Sigue el barranco del Infern, en que pueden surgir doce buques i
la cala de Llebeix en la que caben 20. La torre de Moraira se halla en lo más
elevado del cabo de su nombre, con figura circular. Dista de la del castillo de
Moraira un quarto de legua en cuyo trànsito se encuentra la cala del Rincon del
Puerto en donde fondean embarcaciones grandes; su playa es de arena. El
castillo de Moraira es de figura de herradura, cerrado por la parte de tierra,
con un frente de hornabeque; tiene foso con puente levadizo i un tambor
atronadero que le cubre. Està situado en un terreno llano de penya, a la orilla
del mar, cinco y media varas sobre su nivel, en lo interior de la bahia, que es
muy capaz i profunda, y su orilla de peñas. Dista de la peña de Ifac una legua
larga en cuyo transito se hallan: 1º el cabo Blanco,2º la cala de Ampolla,3º la
de Baladrá, capaz de seis buques medianos, 4ª la de Balsitas, en que caben ocho
buques medianos y 5ª la de Alga i la del rincón de la Fosa llamada puerto
Gllicant, ...
La despoblació de tota la franja litoral era una cosa de sobra
coneguda, que aprofitaven els contrabandistes per a introduir tota mena de
mercaderies a l’interior del territori com ho manifesta el botànic Antonio Josef Cavanilles[9] en referir-se a les costes de Teulada:
...Al
poniente del cabo de Morayra está el cabo Blanco y entre ellos la ensenada de
Morayra abierta al sur, defendida por un castillo situado en el comedio de
ella. Todo género de embarcaciones quedan allí abrigadas de los vientos de
poniente, norte y levante, en un fondo de arena y alga. No hay en las cercanias
población alguna hasta Teulada, que dista casi una legua hacia el noroeste; por
lo qual y por la seguridad del puerto acuden con freqüencia barcos de
contrabando, que desembarcando se introducen en lo interior del reyno ...
Pascual Madoz, l’any 1845, en parlar de Calp, en el seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico[10], també fa referència,
com també l’havia feta Cavanilles abans, a la pràctica del contraban quan diu:
... se dedican con afan á la pesca, ..., y no
pocos al comercio ilícito, vicio que es comun á todas aquellas costas, y que se
halla fomentado por la abundancia de calas mal resguardadas, y la aspereza de
los montes por donde se introduce en lo interior del ant. reino.
De l’activitat del contraban i de les característiques d’aquells
mariners que el practicaven com ajuda als seus minsos ingressos, Blasco Ibáñez,
ens en fa una petita ressenya en la seua obra La Flor de Mayo, en els següents termes:
...
un trabajador de los más tenaces ... siempre rabiando por conquistar la peseta,
pescador en invierno y contrabandista en verano, gran marinero y constante
visitador de las playas de Argel y Orán, a las que llamaba con familiaridad la costa d’afora, como si
se tratase de la acera de enfrente.
Aquelles eren gents de costums feréstegues i caràcter fort. El mateix
Pascual Madoz, en fa una descripció:
El pueblo en general es
bastante civilizado... pero á las ocasiones desarrollan una ferocidad de que no
se les cree capaces. Sus disputas van generalmente seguidas de sangre, y las
ocasiona la menor vagatela: gozan sin igual en la venganza; el puñal, la
navaja, y hasta los instrumentos de que se sirven en las faenas ordinarias, se
convierten en armas ofensivas y defensivas. ...[11]
D’aquestes lectures es desprèn com eren de braves i arriscades aquelles
persones, qui de nit, a les fosques per no ser descobertes, navegaven amb
llaüts, bots o xalanes, a l’encontre de pailebots, balandres, quillats o altre
tipus embarcacions de gàlib reduït, amb qui havien concertat el transport de
mercaderies. Però no sempre els articles arribaven al seu destí, hi havia
ocasions en què preferien abandonar-los, a ells i a les embarcacions, abans que
ser descoberts. A l’Arxiu Municipal de Dénia s’hi conserven documents relatius
a troballes efectuades pers carrabiners en la costa i a la mar del litoral de
la Marina Alta, des de 1898 fins 1935[12].
Gràcies a aquesta documentació sabem que els carrabiners es troben, a més
d’embarcacions abandonades, esporàdicament amb altres gèneres com: barrils
plens de matèries tan variades com: farina (1899), oli de palma (1917), oli de
màquina(1917), petroli(1917), oli de coco(1917), amb bocois buits, però també
plens de vi (1899 i 1916), o de greix de coco (1917), amb bidons de ferro
buits, però també amb alcohol desnaturalitzat (1917), tot i que, en la majoria
d’ocasions entropessaven amb
barrils buits. I com no podia ser d’una altra manera,
també es trobaren amb embalums de tabac (1915) i de pastilles de tabac(1935).
Però, això no era tot, simplement el que els carrabiners s’hi trobaren, també
hi havia altres gèneres i matèries que eren motiu de contraban i que no
apareixen entre les troballes dels guardians de la costa, es tracta de teixits
de seda, entre els quals cal destacar els mantons de Manila, i els mocadors i les
mitges de seda ... i també de
teixits de llana per a la confecció de vestits, una importació que està
relacionada amb el fenomen del proteccionisme a la indústria del tèxtil, del
qual, els industrials d’Alcoi n’eren molt partidaris.
També estan relacionats,
encara que més modernament, amb les lleis proteccionistes, la importació dels
productes que com el cafè, els recanvis de peces d'automòbils, els generes
elaborats amb niló i els medicaments (especialment els antibiòtics) tenien
vedat el lliure accés al mercat.
Tota mena de productes que pugueu imaginar, i
que foren susceptibles de ser contrabandejats, eren transportats per aquelles
braves persones que carregaven al coll els paquets, quan no disposaven del llom
de cap cavalleria. En viatges nocturns traslladaven la càrrega de les barques
atracades a les platges, fins amagatalls secrets ubicats en coves pròximes a
les cales per on introduïen el contraban o en la mateixa vora de la mar, per a
ser comercialitzats més tard, com és el cas de la “cova del Tabac” al terme de
Xàbia. Altres llocs significatius en el trànsit de contraban i el seu desembarcament foren l’illa de l’Olla a
Altea[13], la
platja de l’Ampolla, el racó del Port i la Cala
Llebeig, de la qual abans hem fet referència, i on encara avui s’hi
conserva la caseta que tenia el cos de la Guàrdia Civil per refugiar-se la
patrulla del control de costa; per no enumerar altres llocs menors que no
esmentem per no fer-nos més pesats, però hi ha un que no podem eludir, es
tracta de la Casa de la Por, refugi de contrabandistes i amagatall de bumberotes.
La "Casa
de la Por[14]",
és el darrer testimoni construït que perdura encara avui, en la memòria
d’algunes persones del municipi de Teulada, dels temps de contraban i "bumberotes".
A l’interior d’aquesta casa, segons resa en la tradició oral, hi havia uns
cossis dins dels quals dipositaven escarabats que en intentar escapar pujant
per les parets del recipient les raspaven i produïen un so esgarrifador en les
nits de calma. Així mateix es sentia es so de l’arrossegament de cadenes i
ferros i, per si no en tenien prou amb els sorolls, s’apareixia sobre la
mateixa coberta de la casa una figura revestida amb un llençol i amb un fanal a
la mà, que atemoria els vianants.
Les darreres cuades del contrabandisme: l’estraperlo
Com ja hem avançat, després de la guerra civil
de 1936-39 i fins aproximadament 1955, la societat que eixia del conflicte
bèl·lic anava a patir anys de racionament i fam, com a conseqüència de la
penúria econòmica de la postguerra. Durant aquells anys no s’hi podrien
adquirir un gran nombre de mercaderies si no s’acudia al mercat negre. Per una
banda l’estat havia fiscalitzat una sèrie de productes que eren venuts a preus
abusius, per altra, comerciants sense escrúpols, i emparats pel règim,
acaparaven queviures que no posaven en circulació per tal de fer pujar els
preus, i com a conseqüència amassaven enormes fortunes. En altres ocasions,
perquè el règim franquista, més preocupat pel decoro, la moral i les bones
costums, era qui no permetia la comercialització de determinats gèneres. Tot
açò propicià el negoci il·legal, l'adulteració de productes alimentaris, el
comerç clandestí de medicaments, de combustible i d’objectes manufacturats, que
fou conegut com a estraperlo.
Aquest fenomen
econòmic, que començaria a decaure a partir de mitjan dècada dels cinquanta i
desapareixeria amb la normalització dels mercats i la pujada de salaris a
parftir de 1963[15],
fou especialment important al nostre municipi i a la nostra comarca. Les
persones senzilles d’ací, no els estraperlistes professionals[16], es traslladaven amb el
tren, amb el carro o a peu, a les poblacions de la Ribera per baratar ous,
pansa, oli o altres gèneres de producció pròpia, per arròs, a la Vila Joiosa i
a Alacant per farina, xocolata i sucre, i a València per penicil·lina i altres
articles prohibits, sempre sota el risc de ser pillades per la Guàrdia Civil i
ser decomissos els gèneres que transportaven i multades elles, tota una
peripècia per traure endavant la pròpia família.
Ara que sou
coneixedors, encara que solament siga per d’amunt, d’una sèrie de peripècies
que visqueren les persones que ens han precedit en el temps i en l’espai, tal
vegada avantpassats pròxims vostres, i ja que heu arribats a aquest punt, ens
agradaria que, ara que vivim moments de bonança econòmica i social, que residim
en una comarca que és un focus d’atracció de riquesa i persones, féreu una
reflexió sobre el nostre propi passat i el comparareu amb la situació que
altres persones d’avui estan sofrint en els seus països d’origen i que els
mouen a venir al País Valencià. Així mateix, que recordareu simplement quan
érem nosaltres els qui ens n’anàvem, per veure que eixes persones que venen, no
són tan diferents a nosaltres, tot i que de l’emigració i la situació econòmica
que la provocava, en parlarem en una pròxima ocasió.
I si després de
llegir tot açò que hem contat, voleu passar una bona estona d’interessant
lectura literària sobre el tema del contrabandisme, us recomane llegiu el
llibre de Josep Pla, Contraban i altres narracions, així mateix també
podeu gaudir amb la lectura d’un article que sobre la Casa de la Por va
escriure Bernat Capó i un altre llibre que sobre fantasmes escrigué Seijo
Alonso, que teniu referenciats en les notes finals.
Post escriptum:
Donarem les gràcies a totes aquelles persones
que coneguen alguns fets i anècdotes referents al tema tractat en aquest escrit
sobre el contrabandisme, les bumberotes i l’estraperlo, si es posen en contacte
amb nosaltres, per tal d’ampliar la valuosa informació de les fonts orals amb
qui s’ha comptat per a l’elaboració i redacció del present article. Podeu
escriure a jaumebuigues@gmail.com i
continuarem treballant.
Vivae voces:
Vicent Vila Ivars (†), Francisca Oller Masó
(†), Magdalena Espinós Vallés (†), Maria Espinós Vallés, Maria Vila Buigues, Pere Buigues Oller.
Bibliografia:
ALCOVER, A.M. i MOLI, F.B. (1975). Diccionari
Català - Valencià - Balear. Palma de Mallorca
AMADES, Joan. Costumari Català. Salvat – Edicions
62. Barcelona 1982.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicente. La Flor de Mayo. Obras completas I.
Aguilar S.A. de ediciones. 1972. Pags. 396 – 478.
CAVANILLES,
Antonio Josef. 1797. Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia,
Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid.
CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de Sebastián
de Miñano. Imprenta Llorens. València 1991.
CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de José
Castelló. Imprenta Llorens. València 1993.
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA.( 1994) Barcelona
MADOZ IBÁÑEZ, Pascual. Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Edicions
Alfons le Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. 2ª edició,
València 1987.
SALA, J. DOMÈNECH, J. La pesca. Quaderns de la
Revista de Girona. Núm. 49. 1994.
SESER PÉREZ, Rosa. Archivo Municipal de Dénia: catálogo del
fondo de la Ayudantía de Marina de Dénia y Javea.
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Arxius valencians, 8. València 1988
TOFIÑO DE SAN
MIGUEL, Vicente. 1783 – 84. Derrotero de las Costas de España en el
Mediterráneo y su correspondiente de África. Imprenta Nacional. Madrid 1847, tercera edició.
Literatura recomanada:
PLA, Josep: Contraban
i altres narracions. Barcelona: Edicions 62, 1980 (1997, 11ª edició).
CAPÓ GARCIA, Bernat, La casa de la Por. Llibre de Festes Patronals Moraira 1976
SEIJO ALONSO Francisco. 1979. Los fantasmas de Alicante,
Valencia y Castellón. Ediciones Seijo.
[2] També podríem parlar del caciquisme.
[3] El 1945 Alexander Fleming rebé, amb E.B. Chain i H.W. Florey, el premi
Nobel de medicina i fisiologia com a descobridor de les propietats bactericides
del fong Penicillium notatum i per la sintetització de la penicil·lina
(1921), que, començada a experimentar el 1929, fou d'una gran utilitat durant
la Segona Guerra Mundial.(digec)
[4] Actual carretera CV-743, de Teulada a Moraira.
[5] Illes Balears, Catalunya i tot el territori valencià.
[6] CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de José Castelló. Imprenta
Llorens. València 1993.
[7] CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de Sebastián de Miñano. Imprenta
Llorens. València 1991.
[8] Tofiño de San Miguel, Vicente. 1783 – 84.
Derrotero de las Costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente de
África. Imprenta Nacional. Madrid 1847, tercera edició.
[9]CAVANILLES, Antonio Josef. 1797.
Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y
Frutos del Reyno de Valencia. Madrid.
[10] Madoz Ibáñez, Pascual. Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de
Alicante, Castellón y Valencia. 1845. Vol. I, pag. 193.
[11] Ibidem, vol. I, pag, 73
[12] SESER PÉREZ, Rosa. Archivo
Municipal de Dénia: catálogo del fondo de la Ayudantía de Marina de Dénia y
Javea. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Arxius
valencians, 8. València 1988.
[14] Antiga construcció d’ús ramader, ubicada a la vora del camí de la mar
en el seu tram final, la qual, durant mols anys ha estat en perill d’enderroc i
que ara (2001), tot conservant les característiques pròpies de l'arquitectura
popular de la Marina, ha estat restaurada i convertida en oficina de turisme.
La tipologia arquitectònica de la casa
de la Por, es correspon amb la del corral amb casa, la qual és anterior al
moment d’expansió de les construccions rurals de la segona meitat del XIX (açò
és la caseta amb riurau) destinades a la transformació del raïm en pansa.
De la lectura muraria que es feia en
observar la Casa de la Por, abans de la seua transformació i reconversió en
oficina de turisme, es deduïen dos moments constructius. Primer, la zona
primitiva, que es correspon amb una zona d’hàbitat amb pallissa i el corral. De
la primitiva casa, pròpiament dita, podem dir que era de planta rectangular,
amb una crugia i dues altures (la segona destinada a pallissa, amb una gran
finestra). A la casa s’accedia a través d’una portalada de mig punt bastida amb
carreus de tosca. La teulada, amb vessant al nord, estava coberta per teules
àrabs.
Més modernament, i possiblement per
l’enderroc accidental d’un fragment del mur perimetral de ponent (el de la part
que es troba a la vora del barranc), se li va afegir a la façana de la casa una
segona dependència de planta rectangular (amb teulada amb vessant al sud) i se
li va augmentar lleugerament l’altura a la part primitiva al temps que se la
reduïa de tamany. A partir d’aleshores comptarà amb dues nevades lleugerament desplaçades l’una de l’altra, el
corral ras, la cisterna i l’abeurador per als animals
[15] Teresa Vila Buigues
[16] Tot i que també hi hagué qui se’n dedicà, especialment enganyats per
la conjuntura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada