El contraban a les
terres de la Marina, sota la perspectiva moderna d’aquest fenomen econòmic al
marge de a llei, s’inicia ja al segle XVIII, es consolida durant el segle XIX i
conclou cap a la primera meitat del segle XX, tot i que avui continue
practicant-se amb uns altres gèneres i finalitats, com és el cas dels
estupefaents i altres materials que atempten contra la salut pública i són
considerats il·legals, però que res tenen a veure amb les mercaderies del tema
que nosaltres tractem.
Durant el segle XIX,
excepte en curts períodes de temps influïts pels consells d’alguns economistes
partidaris del lliurecanvisme, la legislació proteccionista, dels governs
conservadors, va afavorir el comerç clandestí de productes que tenien vedada la
seua lliure comercialització. Els governants espanyols seguiren una política
dirigida cap a la defensa dels productes propis dels territoris sota el seu
domini, davant la competència d’aquells altres que provenien de l’estranger.
Una política conservadora, o millor diguem-ne proteccionista, que mitjançant la
regulació de les importacions, amb elevats aranzels i una legislació que
prohibia l’entrada de determinats gèneres, vedava l’accés a mercaderies que
eren susceptibles de ser comercialitzades fraudulentament perquè eren
desitjades o necessitades pels consumidors d’aleshores. Per contra, durant els
períodes de govern liberal i d’ideologia lliurecanvista, s’hi reduïen les
traves duaneres a la introducció de mercaderies vedades, i immediatament
disminuïa l’activitat contrabandista.
Contràriament al
pensament conservador proteccionista, el talant general del poble del carrer
(dels valencians que des de 1707 es regien per les lleis castellanes “por justo derecho de
conquista”) era un altre,
especialment el de les gents dels municipis litorals receptors tradicionals de
l’ancestral comerç de més enllà de la mar, i exportadors dels productes
produïts a les seues terres. Les persones dels municipis costaners, romanien
obertes al lliure canvi, a la comercialització de tot allò que ells elaboraven,
com a font d’ingressos familiar, sense ganes de passar-ho per la duana, si no
era menester. Des de sempre, les terres de la Marina havien estat lloc de comerç
i exportació de productes, però serà a partir del segle XVIII i especialment
durant el XIX, quan la pansa s’hi convertirà en la reina de les exportacions i
el nostre litoral en punt de pas d’un important trànsit de vaixells relacionats
amb els centres de comerç de les rutes marítimes mediterrànies entre Marsella,
Orà, Tànger i Gibraltar, i les naus que transporten la pansa als ports
britànics i nòrdics.
El
marc geogràfic del contraban a la Marina Alta
El contraban és un fenomen generalitzat al
llarg de tota la costa del territori del nostre àmbit cultural i també de qualsevol espai
de frontera d’arreu del món. Però les peculiaritats del litoral de penya-segats
i cales de la comarca de la Marina, el fa d’allò més idoni per a l’habilitació
d’amagatalls on esperar al seu recer l’arribada d’embarcacions carregades de
matèries prohibides.
La costa de la
comarca de la Marina Alta s’ha caracteritzat i es caracteritza, en alguns dels
seus trams, per la completa despoblació, i els seus espadats i penya-segats de
difícil accessibilitat, saltejats de petites cales, punt final de barrancs de
curt recorregut i forta pendent, la converteixen en lloc ideal per al refugi i
abric d’embarcacions, que aprofitaven aquests indrets, des d’un temps que es
perd en la memòria dels segles, per a la introducció de productes que tenien
vedada la seua comercialització legal en el nostre territori.
Per tal que sigueu conscients del fet que,
estem parlant d’un territori de frontera amb una primera línia de costa
despoblada, saltejada de cales i torres de guaita per a la defensa contra la
pirateria i de rebot contra la introducció de contraban, i que veieu com n’eren
de conscients els contemporanis dels esdeveniments, us presentem una sèrie de
fragments de texts (n’hi ha més) d’autors dels segles XVIII i XIX, que us
ajudaran a entendre millor el fenomen de què parlem:
Josef Joaquin Castelló, en la
seua obra manuscrita Descripció del Reino de Valencia por Corregimientos,
ens fa una descripció del litoral de les terres de la Marina, ca. 1783, un
territori despoblat i únicament ocupat per les torres i castells que el
guarden, d’aquella descripció tot seguit us reproduïm un fragment:
... A los lados de los Hifaques
se forman dos puertecillos bastante seguros, el uno a la parte de poniente
llamado del Rincón, y el otro a la de levante que llaman Gallicant, en cuio
parage hai una almadraba en que se cogían en otros tiempos muchos atunes; y una
famosas salinas. A media legua de este peñon se halla el castillo de Moraira,
quedando a la mitad de camino el cabo Blanco donde hai un buen puertecillo que
llaman de Moraira. Síguese a otra media legua la Torre del Descubridor; y aquí
está el célebre cabo o promontorio que losantiguos llamaron Ferraria, y
nosotros conocemos por el cabo Martín, el qual dividía los dos senos Sucronense
e Ilicitano. Compónese este cabo de otros cinco, que son otros tantos montes
que se avanzan en el mar; los nombres que les han dado nuestros marineros son
comenzando por el de más occidental, el cabo de la Nave, el del Emperador, el
de la Higuera, el cabo Negro y el Prim o Delgado; y en este último hai una
torre que lleva el nombre del cabo. Siguese el castillo de San Martín o de
Xabea; luego el cabo y torre de San Antón; la torre del Agua dulce o del
arenal, y más allá como una legua la ciudad de Dénia...
D’aquest mateix espai Sebastián de Miñano, en el
seu Diccionario Geográfico
estadístico de España y Portugal publicat el 1826, fa
una detallada descripció del litoral valencià (seguint el camí contrari al de
Josef J. Castelló, açò és de nord a sud) en què, com a curiositat, relaciona el
nombre d’embarcacions que s’hi poden refugiar en cada cala i racó de la costa,
d’açò mateix també en parla Madoz i Tofiño. Aquí us
presentem un fragment de l’esmentat text, referit a les costes de la Marina:
... La torre de la Granadella
está situada en el cabo del Morro de la Chapa; su figura es de una herradura;
dista de la de Moraira media legua en cuyo transito se encuentra la cala de la
Branca en que pueden abrigarse embarcaciones sin ser vistas de las torres
colaterales. Sigue el barranco del Infern, en que pueden surgir doce buques i
la cala de Llebeix en la que caben 20. La torre de Moraira se halla en lo más
elevado del cabo de su nombre, con figura circular. Dista de la del castillo de
Moraira un quarto de legua en cuyo trànsito se encuentra la cala del Rincon del
Puerto en donde fondean embarcaciones grandes; su playa es de arena. El
castillo de Moraira es de figura de herradura, cerrado por la parte de tierra,
con un frente de hornabeque; tiene foso con puente levadizo i un tambor
atronadero que le cubre. Està situado en un terreno llano de penya, a la orilla
del mar, cinco y media varas sobre su nivel, en lo interior de la bahia, que es
muy capaz i profunda, y su orilla de peñas. Dista de la peña de Ifac una legua
larga en cuyo transito se hallan: 1º el cabo Blanco,2º la cala de Ampolla,3º la
de Baladrá, capaz de seis buques medianos, 4ª la de Balsitas, en que caben ocho
buques medianos y 5ª la de Alga i la del rincón de la Fosa llamada puerto
Gllicant, ...
La despoblació de tota la franja litoral era una cosa de sobra
coneguda, que aprofitaven els contrabandistes per a introduir tota mena de
mercaderies a l’interior del territori com ho manifesta el botànic Antonio Josef Cavanilles en referir-se a les costes de Teulada:
...Al
poniente del cabo de Morayra está el cabo Blanco y entre ellos la ensenada de
Morayra abierta al sur, defendida por un castillo situado en el comedio de
ella. Todo género de embarcaciones quedan allí abrigadas de los vientos de
poniente, norte y levante, en un fondo de arena y alga. No hay en las cercanias
población alguna hasta Teulada, que dista casi una legua hacia el noroeste; por
lo qual y por la seguridad del puerto acuden con freqüencia barcos de
contrabando, que desembarcando se introducen en lo interior del reyno ...
Pascual Madoz, l’any 1845, en parlar de Calp, en el seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico, també fa referència,
com també l’havia feta Cavanilles abans, a la pràctica del contraban quan diu:
... se dedican con afan á la pesca, ..., y no
pocos al comercio ilícito, vicio que es comun á todas aquellas costas, y que se
halla fomentado por la abundancia de calas mal resguardadas, y la aspereza de
los montes por donde se introduce en lo interior del ant. reino.
De l’activitat del contraban i de les característiques d’aquells
mariners que el practicaven com ajuda als seus minsos ingressos, Blasco Ibáñez,
ens en fa una petita ressenya en la seua obra La Flor de Mayo, en els següents termes:
...
un trabajador de los más tenaces ... siempre rabiando por conquistar la peseta,
pescador en invierno y contrabandista en verano, gran marinero y constante
visitador de las playas de Argel y Orán, a las que llamaba con familiaridad la costa d’afora, como si
se tratase de la acera de enfrente.
Aquelles eren gents de costums feréstegues i caràcter fort. El mateix
Pascual Madoz, en fa una descripció:
El pueblo en general es
bastante civilizado... pero á las ocasiones desarrollan una ferocidad de que no
se les cree capaces. Sus disputas van generalmente seguidas de sangre, y las
ocasiona la menor vagatela: gozan sin igual en la venganza; el puñal, la
navaja, y hasta los instrumentos de que se sirven en las faenas ordinarias, se
convierten en armas ofensivas y defensivas. ...
D’aquestes lectures es desprèn com eren de braves i arriscades aquelles
persones, qui de nit, a les fosques per no ser descobertes, navegaven amb
llaüts, bots o xalanes, a l’encontre de pailebots, balandres, quillats o altre
tipus embarcacions de gàlib reduït, amb qui havien concertat el transport de
mercaderies. Però no sempre els articles arribaven al seu destí, hi havia
ocasions en què preferien abandonar-los, a ells i a les embarcacions, abans que
ser descoberts. A l’Arxiu Municipal de Dénia s’hi conserven documents relatius
a troballes efectuades pers carrabiners en la costa i a la mar del litoral de
la Marina Alta, des de 1898 fins 1935.
Gràcies a aquesta documentació sabem que els carrabiners es troben, a més
d’embarcacions abandonades, esporàdicament amb altres gèneres com: barrils
plens de matèries tan variades com: farina (1899), oli de palma (1917), oli de
màquina(1917), petroli(1917), oli de coco(1917), amb bocois buits, però també
plens de vi (1899 i 1916), o de greix de coco (1917), amb bidons de ferro
buits, però també amb alcohol desnaturalitzat (1917), tot i que, en la majoria
d’ocasions entropessaven amb
barrils buits. I com no podia ser d’una altra manera,
també es trobaren amb embalums de tabac (1915) i de pastilles de tabac(1935).
Però, això no era tot, simplement el que els carrabiners s’hi trobaren, també
hi havia altres gèneres i matèries que eren motiu de contraban i que no
apareixen entre les troballes dels guardians de la costa, es tracta de teixits
de seda, entre els quals cal destacar els mantons de Manila, i els mocadors i les
mitges de seda ... i també de
teixits de llana per a la confecció de vestits, una importació que està
relacionada amb el fenomen del proteccionisme a la indústria del tèxtil, del
qual, els industrials d’Alcoi n’eren molt partidaris.
També estan relacionats,
encara que més modernament, amb les lleis proteccionistes, la importació dels
productes que com el cafè, els recanvis de peces d'automòbils, els generes
elaborats amb niló i els medicaments (especialment els antibiòtics) tenien
vedat el lliure accés al mercat.
Tota mena de productes que pugueu imaginar, i
que foren susceptibles de ser contrabandejats, eren transportats per aquelles
braves persones que carregaven al coll els paquets, quan no disposaven del llom
de cap cavalleria. En viatges nocturns traslladaven la càrrega de les barques
atracades a les platges, fins amagatalls secrets ubicats en coves pròximes a
les cales per on introduïen el contraban o en la mateixa vora de la mar, per a
ser comercialitzats més tard, com és el cas de la “cova del Tabac” al terme de
Xàbia. Altres llocs significatius en el trànsit de contraban i el seu desembarcament foren l’illa de l’Olla a
Altea, la
platja de l’Ampolla, el racó del Port i la Cala
Llebeig, de la qual abans hem fet referència, i on encara avui s’hi
conserva la caseta que tenia el cos de la Guàrdia Civil per refugiar-se la
patrulla del control de costa; per no enumerar altres llocs menors que no
esmentem per no fer-nos més pesats, però hi ha un que no podem eludir, es
tracta de la Casa de la Por, refugi de contrabandistes i amagatall de bumberotes.
La "Casa
de la Por",
és el darrer testimoni construït que perdura encara avui, en la memòria
d’algunes persones del municipi de Teulada, dels temps de contraban i "bumberotes".
A l’interior d’aquesta casa, segons resa en la tradició oral, hi havia uns
cossis dins dels quals dipositaven escarabats que en intentar escapar pujant
per les parets del recipient les raspaven i produïen un so esgarrifador en les
nits de calma. Així mateix es sentia es so de l’arrossegament de cadenes i
ferros i, per si no en tenien prou amb els sorolls, s’apareixia sobre la
mateixa coberta de la casa una figura revestida amb un llençol i amb un fanal a
la mà, que atemoria els vianants.
Les darreres cuades del
contrabandisme: l’estraperlo
Com ja hem avançat, després de la guerra civil
de 1936-39 i fins aproximadament 1955, la societat que eixia del conflicte
bèl·lic anava a patir anys de racionament i fam, com a conseqüència de la
penúria econòmica de la postguerra. Durant aquells anys no s’hi podrien
adquirir un gran nombre de mercaderies si no s’acudia al mercat negre. Per una
banda l’estat havia fiscalitzat una sèrie de productes que eren venuts a preus
abusius, per altra, comerciants sense escrúpols, i emparats pel règim,
acaparaven queviures que no posaven en circulació per tal de fer pujar els
preus, i com a conseqüència amassaven enormes fortunes. En altres ocasions,
perquè el règim franquista, més preocupat pel decoro, la moral i les bones
costums, era qui no permetia la comercialització de determinats gèneres. Tot
açò propicià el negoci il·legal, l'adulteració de productes alimentaris, el
comerç clandestí de medicaments, de combustible i d’objectes manufacturats, que
fou conegut com a estraperlo.
Aquest fenomen
econòmic, que començaria a decaure a partir de mitjan dècada dels cinquanta i
desapareixeria amb la normalització dels mercats i la pujada de salaris a
parftir de 1963,
fou especialment important al nostre municipi i a la nostra comarca. Les
persones senzilles d’ací, no els estraperlistes professionals, es traslladaven amb el
tren, amb el carro o a peu, a les poblacions de la Ribera per baratar ous,
pansa, oli o altres gèneres de producció pròpia, per arròs, a la Vila Joiosa i
a Alacant per farina, xocolata i sucre, i a València per penicil·lina i altres
articles prohibits, sempre sota el risc de ser pillades per la Guàrdia Civil i
ser decomissos els gèneres que transportaven i multades elles, tota una
peripècia per traure endavant la pròpia família.
Ara que sou
coneixedors, encara que solament siga per d’amunt, d’una sèrie de peripècies
que visqueren les persones que ens han precedit en el temps i en l’espai, tal
vegada avantpassats pròxims vostres, i ja que heu arribats a aquest punt, ens
agradaria que, ara que vivim moments de bonança econòmica i social, que residim
en una comarca que és un focus d’atracció de riquesa i persones, féreu una
reflexió sobre el nostre propi passat i el comparareu amb la situació que
altres persones d’avui estan sofrint en els seus països d’origen i que els
mouen a venir al País Valencià. Així mateix, que recordareu simplement quan
érem nosaltres els qui ens n’anàvem, per veure que eixes persones que venen, no
són tan diferents a nosaltres, tot i que de l’emigració i la situació econòmica
que la provocava, en parlarem en una pròxima ocasió.
I si després de
llegir tot açò que hem contat, voleu passar una bona estona d’interessant
lectura literària sobre el tema del contrabandisme, us recomane llegiu el
llibre de Josep Pla, Contraban i altres narracions, així mateix també
podeu gaudir amb la lectura d’un article que sobre la Casa de la Por va
escriure Bernat Capó i un altre llibre que sobre fantasmes escrigué Seijo
Alonso, que teniu referenciats en les notes finals.
Post escriptum:
Donarem les gràcies a totes aquelles persones
que coneguen alguns fets i anècdotes referents al tema tractat en aquest escrit
sobre el contrabandisme, les bumberotes i l’estraperlo, si es posen en contacte
amb nosaltres, per tal d’ampliar la valuosa informació de les fonts orals amb
qui s’ha comptat per a l’elaboració i redacció del present article. Podeu
escriure a jaumebuigues@gmail.com i
continuarem treballant.
Vivae voces:
Vicent Vila Ivars (†), Francisca Oller Masó
(†), Magdalena Espinós Vallés (†), Maria Espinós Vallés, Maria Vila Buigues, Pere Buigues Oller.
Bibliografia:
ALCOVER, A.M. i MOLI, F.B. (1975). Diccionari
Català - Valencià - Balear. Palma de Mallorca
AMADES, Joan. Costumari Català. Salvat – Edicions
62. Barcelona 1982.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicente. La Flor de Mayo. Obras completas I.
Aguilar S.A. de ediciones. 1972. Pags. 396 – 478.
CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de Sebastián
de Miñano. Imprenta Llorens. València 1991.
CODINA BAS, J.Bta. La Marina Alta de José
Castelló. Imprenta Llorens. València 1993.
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA.( 1994) Barcelona
MADOZ IBÁÑEZ, Pascual. Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Edicions
Alfons le Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. 2ª edició,
València 1987.
SALA, J. DOMÈNECH, J. La pesca. Quaderns de la
Revista de Girona. Núm. 49. 1994.
SESER PÉREZ, Rosa. Archivo Municipal de Dénia: catálogo del
fondo de la Ayudantía de Marina de Dénia y Javea.
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Arxius valencians, 8. València 1988
TOFIÑO DE SAN
MIGUEL, Vicente. 1783 – 84. Derrotero de las Costas de España en el
Mediterráneo y su correspondiente de África. Imprenta Nacional. Madrid 1847, tercera edició.
Literatura recomanada:
PLA, Josep: Contraban
i altres narracions. Barcelona: Edicions 62, 1980 (1997, 11ª edició).
CAPÓ GARCIA, Bernat, La casa de la Por. Llibre de Festes Patronals Moraira 1976
SEIJO ALONSO Francisco. 1979. Los fantasmas de Alicante,
Valencia y Castellón. Ediciones Seijo.
